The musical personality of Bernat Vivancos (Barcelona, ​​1973) is marked by the impressions received during his school years at the Monastery of Montserrat. Son of a deeply musical family, having completed studies in piano and composition with Maria Canals and David Padrós in Barcelona, he moved to Paris for five years to study composition at the Conservatoire National Supérieur de Musique et de Danse de Paris -center for avant-garde European music-, with professors Guy Reibel, Frédéric Durieux, Marc-Andre and Alain Dalvabie Louvier, where he graduated on Composition, Orchestration and Analysis. The year of 2000 became a turning point in his career, he discovered the music of Norwegian composer Lasse Thoresen, and moved to Oslo to broaden his studies there, in fact, this will mark his musical orientation and future work. Thereafter Vivancos style incorporates elements that make his work a unique proposal: a music sound rich of color and textural, modal music converge on Western tradition and the search for a spirituality based on a Spectral harmonic inspiration. These two fundamental aspects represent the strong influence of the nature of Vivancos’ work: nature as root and soil, symbol of tradition, but also as a presence that manifests itself consistently in the physical properties of sound.

Since 2003 he is professor of Composition and Orchestration in the Catalonia College of Music (ESMUC) a post he combines with his research activities in the field composition, and the request to participate as member of the jury in international orchestration and composition competitions. From 2007 to 2014 he served as the music director of the Choir of Montserrat. During 2014-2015 he was Composer on Residence, shared with Arvo Pärt, in Palau de la Música Catalana (Barcelona).

He has published several CDs, among which stand out “Blanc” (2011) (doubly rewarded by critics as the best album of 2011), and «Requiem» (2015), both recorded by the famous Latvian Radio Choir conducted by Sigvard Klava (Neu Records).

Vivancos’ music, full of limpid sounds and ecstatic harmonies, climbing architectures and resonances of nordic luminosity, aims to unite beauty, sensuality and spirituality.

Vivancos has a wide range of vocal and instrumental music, with particular attention to orchestral production, and receives commissions from numerous international ensembles.

His music, open and timeless, has interested singers such as Rosalia and Jennifer López with whom he has collaborated with different projects.

 

BernatVivancos5

(Photo: Ana Madrid)

La personalitat musical de Bernat Vivancos (Barcelona, 1973) està impregnada de les impressions rebudes durant els seus anys d’escolà al Monestir de Montserrat. Fill d’una família profundament musical, un cop completats els estudis de piano amb Maria Canals i de composició amb David Padrós a Barcelona, es trasllada durant cinc anys a París per estudiar composició al Conservatoire National Supérieur de Musique et de Danse de la mateixa ciutat amb els professors Guy Reibel, Frédéric Durieux, Marc-André Dalvabie i Alain Louvier. L’any 2000 esdevé un moment decisiu en la seva carrera, descobreix  la música del compositor noruec Lasse Thoresen, traslladant-se a Oslo per ampliar-hi els estudis, fet que marcarà les seves orientacions musicals i el seu futur treball. A partir de llavors l’estil de Vivancos incorpora elements que fan de la seva producció una proposta única: una música d’una rica coloració sonora i textural, on convergeixen la música modal de tradició occidental i la recerca d’una espiritualitat basada en una harmonicitat d’inspiració espectral. Aquests dos aspectes fonamentals representen la forta influència de la natura en l’obra de Vivancos: natura com a arrel, com a terra, símbol de la tradició, però també com a presència que es manifesta invariablement en les propietats físiques del so.
Entre el 2007 i el 2014 va ser director musical de l’Escolania de Montserrat, càrrec que va compaginar amb la seva activitat docent, des del 2003 i fins l’actualitat, com a professor de Composició i Orquestració a l’Escola Superior de Música de Catalunya-ESMUC.
L’any 2011 publica una selecció de música coral en el doble disc “Blanc” (Neu Records), enregistrat pel Latvian Radio Choir sota la direcció de Sigvards Klava, i doblement premiat per la crítica catalana com a millor disc de l’any 2011, i el 2016 publica, amb el mateix cor i el mateix segell, un altre doble CD, “Requiem”, elogiat per la crítica de manera unànime. És aquí on la música de Vivancos, de sonoritats límpides i harmonies extàtiques, d’arquitectures ascendents i esclats de lluminositat nòrdica, vol agermanar fe, sensualitat i bellesa.
La temporada 2014-2015 va ser compositor resident al Palau de la Música Catalana.
Vivancos té un ampli repertori de música vocal i instrumental, amb una particular atenció a la producció orquestral, i rep encàrrecs de nombroses formacions internacionals.
La seva música, oberta i atemporal, ha interessat a cantants com Rosalia i Jennifer López amb qui ha col·laborat amb diferents projectes.

 


A new musical Rennaissance. Text by Jordi Savall

It is certainly unusual, or unexpected, that a musician specialised in the historical, pre-1800 repertoire should write about the creative work of a young composer of our own time. I discovered the music of Bernat Vivancos, firstly, thanks to the magnificent double CD “Blanc” with choral works performed by the Latvian Radio Choir, (given to me last year by my friend Lluís Vilamajó); and a few months ago, on 6th March to be exact, I was lucky enough to meet Vivancos personally and to hear some of his remarkable pieces on the occasion of the memorable concert in the Basilica of Santa Maria del Pi in Barcelona; a concert in homage to my friend, the much admired composer Arvo Pärt (who this year celebrated his eightieth birthday). (…)

Fortunately, thanks to the complex, historical process of discoveries and creation, of recovery and, finally, also, of recognition of the atemporal value of every work of art, we see that, today, a better knowledge of our thousand-year- old musical heritage can act as an element of inspiration and revitalisation in the creative practice of contemporary music; new composers of our own day are being widely incorporated into this veritable, new musical Renaissance that we are experiencing in the twenty-first century.

The innovative richness of the works by Bernat Vivancos are, I believe, the clearest and most striking proof of the vitality of this new musical Renaissance. His extraordinary talent and his profound spirituality are placed at the service of a process that is the invention of a new language which, in spite of its complexity and modernity, is capable of transmitting to us pure beauty and emotion. Perhaps this is the great mystery of creativity in any true work of art, in one capable of achieving a perfect balance between technique and emotion, between beauty and spirituality, creating a web of new sounds which, becoming our own, will never cease to move us.

 

Un nou renaixement musical. Jordi Savall
És certament força inhabitual o inesperat, que un músic especialitzat en els repertoris històrics anteriors al 1800, es posi a escriure per parlar del treball creatiu d’un jove compositor del nostre temps. Vaig descobrir la música del Bernat Vivancos, primerament gràcies al seus dos magnífics CDs “Blanc”, amb obres corals interpretades per el Latvian Radio Choir, (que hem va passar l’any passat l’amic Lluís Vilamajó), i fa uns mesos, exactament el 6 de març passat, vaig tenir la sort de poder conèixer-lo personalment, i d’escoltar en viu algunes de les seves remarcables composicions, a l’ocasió del memorable concert que es va fer a la Basílica Santa Maria del Pi de Barcelona, en homenatge a l’amic i admirat compositor Arvo Pärt  (que aquest any ha complert els 80 anys). (…)
Afortunadament, gràcies a aquest complex procés històric de descobertes i de creació, de recuperació i, finalment, també de reconeixement del valor intemporal de cada obra d’art, veiem que avui dia un millor coneixement d’un patrimoni musical mil·lenari actua com element inspirador i revitalitzador en el camp de la creació musical contemporània, amb l’amplia incorporació creativa de nous compositors actuals dins d’aquest veritable nou Renaixement musical que estem vivint en aquest segle XXI.
La riquesa innovadora de les obres d’En Bernat Vivancos, crec que són la prova més clara i contundent de la vitalitat d’aquest nou Renaixement musical. El seu extraordinari talent i la seva profunda espiritualitat es posen al servei d’un procés d’invenció d’un nou llenguatge que, malgrat la seva complexitat i modernitat, és capaç de transmetre’ns bellesa i emoció en estat pur. Potser aquest és el gran misteri de la creació en tota obra d’art vertadera, la que és capaç d’assolir un equilibri perfecte entre tècnica i emoció, entre bellesa i espiritualitat, creant així un teixit de sons nous que, al esdevenir propers, mai deixaran d’emocionar-nos.

 


Album Paraphrase and miracles. Text by Jaume Cabré

I think of these eight works as a long meditation on musical and literary themes that are part of the life of the monastery, from the perspective of a musician who has lived, worked and, probably, composed there.

These eight works are a kind of paraphrasing of liturgical, or simply religious, chants and songs. The original works, before passing through the hands of Bernat Vivancos, are well known, and this confers on them the interest of seeing how the author paraphrases, varies, deforms and celebrates the music that he loves, and makes it his own; the final result is breathtaking. Sometimes it is an unexpected cascade of sounds, sometimes the slight dissonance of a surprising bell, or the organ which attacks unexpectedly… The result shines and transforms itself into an inner landscape of sounds which enriches us and obliges us to rethink everything. Everything? Perhaps I exaggerate: I refer only to life…

From what I have heard, I would say paraphrase for voice, organ, surprise, bell and Vivancos. It’s not a joke; if we stop to listen, we can feel that the author is hidden – or makes himself known, perhaps – in the style. As happens in literature. And furthermore, as a gift of his style, all the pieces offer us musical allusions, requiring us to take personal, imaginary journeys as we listen.

The delicious traditional German song Es ist ein Ros entsprungen (A rose has sprung up; also known in English as “Lo, How a Rose E’er Blooming” or “A Spotless Rose”) which refers to the birth of Jesus, becomes, I think, a musical discovery. I don’t know if it’s nonsense to say this, but listening to the piece for the third or fourth time, a physical image came to mind: Bernat Vivancos’s music works in the same way as “Las Meninas” by Picasso. Vivancos begins as he should, respecting the model, and then he converts it, via Michael Praetorius I suppose, leading it into his own sound world, enlarging it and carrying it away from the original model which, however, is never forgotten, as we see in the mechanics and drive of the theme and variations. The final result is a musical miracle. And I don’t say this because it is my favourite pieces, which isn’t the case. Looking at these works from the perspective of personal taste, one would have to talk about eight musical miracles.

I haven’t attempted to analyse the music because I wouldn’t know how to. I have tried to explain, as simply as I can, the hold this music has on me. Luckily, I still have the music to listen to and observe. I cannot express everything I feel; but I know, precisely, that what touches the ineffable is what has enriched me as a person, and will enrich whoever else listens to this music. I’m sure this is why we say that a work of art grows from a debt of love.

Paràfrasis i mircales. Jaume Cabré
M’imagino aquestes vuit obres com una llarga meditació sobre els temes musicals i literaris presents en la vida del Monestir des de la perspectiva del músic que hi ha viscut, hi ha treballat i, probablement, hi ha compost.Les vuit obres són una mena de paràfrasis de cants litúrgics o si més no religiosos; l’origen d’aquests cants, abans de passar per la mà de Vivancos, són coneguts; i això els confereix l’interès de veure com l’autor parafrasseja, varia, deforma, exalta la música que estima i la fa seva i em deixa amb la boca oberta pel resultat final. De vegades és una cascada inesperada de sons, de vegades la lleugera dissonància del toc sorprenent d’una campana o l’orgue que ataca de manera imprevista… El resultat resplendeix i es transforma en un paisatge interior de sons que ens enriqueix i ens obliga a repensar-ho tot. Tot? Potser exagero: només em refereixo a la vida…
Del que he sentit en diria paràfrasis per a veu, orgue, sorpresa, campana i Vivancos. No és cap broma; per poc que sapiguem parar l’orella, intuirem que l’autor s’amaga –o potser es dóna a conèixer—en l’estil. Com s’esdevé en la literatura. I a més, com a regal d’estil, totes les peces ens ofereixen al·lusions musicals que ens obliguen a fer viatges mentals personals mentre escoltem.La deliciosa cançó popular alemanya Es ist ein Ros entsprungen (Ha florit una rosa) que es refe- reix al naixement de Jesús, es transforma, penso, en una troballa musical. No sé si dic un disbarat, però en sentir-la per tercer o quart cop, m’ha vingut al cap una imatge plàstica: l’obra de Bernat Vivancos fa el mateix paper que “Las meninas” de Picasso. Vivancos comença fent bondat, respectant el model, i el va reconvertint, suposo que via Michael Praetorius, cap al seu univers sonor engrandint-se i allunyant-se del model original sense deixar de recordar-lo com s’esdevé en la mecànica i la intencionalitat del tema i variacions. El resultat final és un miracle musical. I no ho dic perquè sigui la peça que m’hagi agradat més, que no és el cas. Si ho mirés amb aquest paràmetre de gust personal, hauria de parlar de vuit miracles musicals.
No he pretès fer cap anàlisi perquè no en sé. He tractat d’explicar, prou debades, per què aquesta música m’atrau fatalment. Per sort, em queda la música per continuar escoltant-la i ob- servant-la. No puc expressar tot el que sento; però precisament sé que allò que ronda l’inefable és el que m’ha enriquit com a persona i enriquirà a qui l’escolti. De ben segur que és per això que diem que l’obra d’art prové d’un deute d’amor.

 


Vivancos’ cities of angels.  Text by Lasse Thoresen

Bernat Vivancos’ music is like a city of angels: blissful sounds populated by saintly spirits hiding between the notes as birds in a tree. In saying so I do not simply refer to his string orchestra piece of the same name; rather, I think this title may well serve as a motto for all of his vocal music.

Bernat Vivancos’ musical personality is permeated with the impressions that he received as a choir boy and music student at Montserrat – the eldest existing music conservatory in the Western world, and a sacred place for the Catalonian Catholics. The church with its black Madonna, the legends about the foundation of the church and the monastery, the location of the church in a mountain crevice among phallic looking mountain peaks – all this suggests mystery, adoration, devotion, and the freeing of man’s spirit from daily struggle and worry through its ascension into a sphere of heavenly dreams and visions. This atmosphere is embedded in Vivancos’ music, above all in his choral setting of sacred text. For the human voice is the privileged medium in practically all the world’s religions for heightening the sense of the sacred in connection with the recitation of the Holy Words.

Bernat Vivancos being a pious, former choral boy from a musical and highly cultivated family, could have easily contented himself with ending his musical education once he had become an organist, a brilliant pianist and a highly qualified composer in a traditional stylistic idiom. Instead he chose to challenge this safe musical identity by submitting himself to the rigors of modernist composition at the Conservatoire National Supérieur de Musique et de Danse de Paris. The encounter with music based on sound rather than on notes – music that had neither a describable harmony nor a metrical structure – created a tension in the musical personality of this young composer, one that had to be resolved in a synthesis of a new kind. Some of the keys to this synthesis he found during a half-year stay at the Norwegian Academy of Music, as a consequence of which he was eventually able to shape his own, original style of composition. He chose to remain faithful to his spiritual, musical ideals: he continued making music that had harmony as its basis, and cultivating musical expressions of love and praise. Yet he filtered out from contemporary music elements that changed his conception of musical texture and form, and made an original synthesis of new and old.

The young composer’s erudition and sociability made him a natural choice for the job as professor of composition and orchestration when the Escola superior de música de Catalunya was started a few years ago. But at the same time, his musical roots at Montserrat made their claim on him: he was called as the new conductor of the Monastery’s Boys’ Choir in 2007. Every week of the year he appears several times with his choir in the venerable church which is visited by thousands of believers, tourists and music lovers. He has also the privilege to serve as mentor and example for the boys who receive a full music education in the music conservatory of the Monastery.

Bernat’s music has resisted the exclusiveness of elitist modernity while reaping the benefits from his thorough studies of it. Staying loyal to the musical impressions that first shaped his musical personality, he is now in a position to communicate with a really great number of devoted listeners, conveying to them the secrets of the angels that hover above the Holy Mount.

 

Les ciutats dels àngels de Vivancos. Lasse Thoresen
La música de Bernat Vivancos és com una ciutat d’àngels: sons beatífics poblats d’esperits benaurats ocults entre les notes com ocells a la fronda d’un arbre. Amb això no em refereixo tan sols a la peça per a orquestra de corda que porta el títol de La ciutat dels àngels; vull dir, més aviat, que aquest títol podria servir de divisa per a tota la seva música vocal.
La personalitat musical de Bernat Vivancos està impregnada de les impressions rebudes durant els seus temps d’escolà i estudiant de música a Montserrat —el conservatori de música més antic del món occidental, i un lloc sagrat per als catòlics catalans. La basílica, amb la Marededéu morena, les llegendes relatives a la fundació de l’església i del monestir, la situació del santuari en una anfractuositat de la muntanya entre roques d’aparença fàl·lica… tot plegat suggereix misteri, adoració, devoció, i l’alliberament de l’esperit de les bregues i els maldecaps de la vida diària per mitjà de l’ascensió a una esfera de somnis i visions celestials. Aquesta atmosfera penetra tota la música de Vivancos, i molt en particular les composicions corals sobre textos sagrats. Perquè la veu humana és, per a pràcticament totes les religions del món, el mitjà privilegiat per enaltir el sentiment del sagrat a través de la recitació de la Paraula sacrosanta.
El fet que Bernat Vivancos sigui un home devot, exescolà i fill d’una família profundament musical i cultivada, el podia haver temptat a donar-se per satisfet amb la formació musical rebuda, un cop esdevingut organista brillant i compositor expert de llenguatge tradicional. En lloc d’això, va preferir posar a prova aquesta identitat musical tan ferma i segura i sotmetre’s als rigors de la composició modernista al Conservatoire national supérieur de musique et de danse de París. El contacte amb una música basada en el so més que no pas en les notes —una música que no tenia ni una harmonia ni una estructura mètrica descriptibles— va crear una tensió en la personalitat musical d’aquest jove compositor que havia d’acabar resolent-se en una síntesi nova. Algunes de les claus d’aquesta síntesi les va trobar durant una estada de mig any a l’Acadèmia de Música Noruega, a conseqüència de la qual va esdevenir capaç de modelar un estil compositiu propi i original. Va decidir romandre fidel als seus ideals espirituals i musicals: va continuar fent música de base harmònica i cultivant expressions musicals d’amor i lloança, però infonent-hi alhora elements de la música contemporània que van canviar la seva concepció de la textura i la forma musicals, i d’aquesta manera va aconseguir una síntesi original del nou i el vell.
 L’erudició i la sociabilitat del jove compositor en van fer el candidat natural per a la plaça de professor d’orquestració quan es va fundar l’Escola Superior de Música de Catalunya, uns quants anys enrere. Però al mateix temps, les seves arrels musicals montserratines el van reclamar: l’any 2007 va accedir a dirigir l’Escolania del monestir. Així, cada setmana, al llarg de tot l’any, compareix diversos cops amb la seva escolania a la basílica, visitada per milers de creients, turistes i amants de la música. Té alhora el privilegi d’exercir de mentor i exemple dels nois que reben educació musical al conservatori del monestir.
La música d’en Bernat ha resistit l’exclusivitat del modernisme elitista alhora que, a través d’un estudi aprofundit, en rebia els beneficis. Mantenint-se fidel a les impressions musicals que van conformar la seva personalitat, es troba ara en la posició de comunicar-se amb un nombre realment important d’oients devots i de revelar-los els secrets dels àngels que sobrevolen la Muntanya Santa.
(Traducció de Miquel Desclot)