Few composers today can claim a creative voice and artistic identity as distinctive and immediately recognizable as that of Bernat Vivancos.
Born in Barcelona in 1973, his musical personality was profoundly shaped during his years as a chorister at the thousand-year-old Monastery of Montserrat, where his teacher and spiritual father, Ireneu Segarra, left an indelible mark that would accompany him throughout his life.
Born into a family with a rich musical tradition, he is the nephew of the renowned jazz trumpeter Josep Maria Farràs and the son of Josep Maria Vivancos, who served as organist in several Barcelona parishes for fifty-four years. Following his time at Montserrat, he devoted himself to the study of the piano. Together with his brother Jordi, also a musician and sociologist, he studied intensively with the renowned pedagogue Maria Canals, developing a significant concert career as a pianist and graduating with Highest Honours. At the same time, he studied violin for six years with the distinguished Latvian teacher Eva Graubin.
It was during this period that he began studying composition with the composer David Padrós, with whom he trained for eight years and whose artistic value he has always championed. Deeply captivated by the craft of composition, he took a decisive step forward and, setting aside his pianistic activity, moved to Paris for five years to study composition at the Conservatoire National Supérieur de Musique et de Danse. There he worked with Guy Reibel and Frédéric Durieux (composition), Marc-André Dalbavie (orchestration), and Alain Louvier (analysis).
The year 2000 marked a turning point in his artistic development. Upon discovering the music of the Norwegian composer Lasse Thoresen, he moved to Oslo to further his studies in composition, an experience that would profoundly shape both his musical outlook and his future work. From that moment on, Vivancos’s style incorporated elements that would make his music unique: a richly coloured and highly textured sound world in which the modal traditions of Western music converge with a search for spirituality grounded in spectrally inspired harmonic thinking.
These two essential dimensions reflect the profound influence of nature on Vivancos’s work: nature as root, as earth, as a symbol of tradition, but also as a presence manifested through the physical properties of sound itself. Nature becomes a means of experiencing a spirituality rooted in gratitude.
Upon returning to Barcelona, he was appointed Professor of Composition and Orchestration at the ESMUC – Escola Superior de Música de Catalunya, where, over the past twenty-five years, he has taught more than one hundred students who now contribute actively to the contemporary musical landscape in Catalonia.
Between 2007 and 2014, he returned to his origins when he was appointed Director of the Escolania de Montserrat. During this period, he led concert tours throughout the world while expanding his catalogue with a substantial body of sacred music written in service of the Catalan sanctuary, in the finest tradition of the maître de chapelle.
Bernat Vivancos was Composer-in-Residence at the Palau de la Música Catalana (2014–2015), where he developed a friendship with Arvo Pärt, and later served as Guest Composer at L’Auditori de Barcelona (2021–2022).
Throughout a career spanning more than thirty years, he has created a vast body of work comprising over three hundred compositions, with particular emphasis on vocal and choral music, while also cultivating an extensive output of symphonic and chamber music. His work U (OBC, 2021) marks a step towards a more experimental musical language, rich in microtonal textures, where attentive listening and devotion to sound itself become central elements of the compositional process.
In 2011 he began what would become a fruitful collaboration with one of the world’s leading choirs, the Latvian Radio Choir. Under the direction of Sigvards Kļava and released by Neu Records, Blanc received two major critics’ awards and was named Recording of the Year in 2011. This was followed in 2016 by Requiem, performed by the same ensemble.
In these works, Vivancos’s music—with its luminous sonorities, ecstatic harmonies, ascending architectures, and bursts of Nordic light—seeks to unite faith, sensuality, and beauty. This artistic partnership culminated in 2025 with the release of Tenebrae, one of the composer’s landmark works, acclaimed by critics following its premiere at the Peralada Festival.
His artistic curiosity has also led him into the world of cinema, contributing to projects such as Somni (Celler de Can Roca, 2013), Tros (Pau Calpe, 2022), Laguna (Šarūnas Bartas, 2025), and, more recently, productions developed with the American company Imperative Entertainment.
In 2019 he made a remarkable entry into the world of popular music through an iconic collaboration with the singer Rosalía, whose work achieved fifty million streams in record time. This was followed by collaborations with internationally renowned artists including Jennifer Lopez (My Party Tour), The Ghost, and, more recently, the singer Emika (Fountain).
Even in these projects, Vivancos remains faithful to his own musical language, creating a unique dialogue between two worlds that might at first appear to be opposites.
Faithful to his roots and committed to making musical spirituality accessible to all, he launched the digital platform Ora et Honora in 2025 (www.oraethonora.cat), a collection of chants, psalms, and intimate liturgical songs designed to offer the public sincere and authentic music for prayer and contemplation.
Having passed the age of fifty, Bernat Vivancos is one of the most sought-after and frequently performed composers on the international scene. His music has been performed on all four continents by some of the most prestigious choirs and ensembles in Europe and the United States.
Bernat Vivancos has been married to the psychologist Susanna Garcia since 2007 and is the proud father of his two greatest symphonies: Arnau (2009) and Oriol (2010).
A new musical Rennaissance. Text by Jordi Savall
It is certainly unusual, or unexpected, that a musician specialised in the historical, pre-1800 repertoire should write about the creative work of a young composer of our own time. I discovered the music of Bernat Vivancos, firstly, thanks to the magnificent double CD “Blanc” with choral works performed by the Latvian Radio Choir, (given to me last year by my friend Lluís Vilamajó); and a few months ago, on 6th March to be exact, I was lucky enough to meet Vivancos personally and to hear some of his remarkable pieces on the occasion of the memorable concert in the Basilica of Santa Maria del Pi in Barcelona; a concert in homage to my friend, the much admired composer Arvo Pärt (who this year celebrated his eightieth birthday). (…)
Fortunately, thanks to the complex, historical process of discoveries and creation, of recovery and, finally, also, of recognition of the atemporal value of every work of art, we see that, today, a better knowledge of our thousand-year- old musical heritage can act as an element of inspiration and revitalisation in the creative practice of contemporary music; new composers of our own day are being widely incorporated into this veritable, new musical Renaissance that we are experiencing in the twenty-first century.
Album Paraphrase and miracles. Text by Jaume Cabré
I think of these eight works as a long meditation on musical and literary themes that are part of the life of the monastery, from the perspective of a musician who has lived, worked and, probably, composed there.
These eight works are a kind of paraphrasing of liturgical, or simply religious, chants and songs. The original works, before passing through the hands of Bernat Vivancos, are well known, and this confers on them the interest of seeing how the author paraphrases, varies, deforms and celebrates the music that he loves, and makes it his own; the final result is breathtaking. Sometimes it is an unexpected cascade of sounds, sometimes the slight dissonance of a surprising bell, or the organ which attacks unexpectedly… The result shines and transforms itself into an inner landscape of sounds which enriches us and obliges us to rethink everything. Everything? Perhaps I exaggerate: I refer only to life…
From what I have heard, I would say paraphrase for voice, organ, surprise, bell and Vivancos. It’s not a joke; if we stop to listen, we can feel that the author is hidden – or makes himself known, perhaps – in the style. As happens in literature. And furthermore, as a gift of his style, all the pieces offer us musical allusions, requiring us to take personal, imaginary journeys as we listen.
The delicious traditional German song Es ist ein Ros entsprungen (A rose has sprung up; also known in English as “Lo, How a Rose E’er Blooming” or “A Spotless Rose”) which refers to the birth of Jesus, becomes, I think, a musical discovery. I don’t know if it’s nonsense to say this, but listening to the piece for the third or fourth time, a physical image came to mind: Bernat Vivancos’s music works in the same way as “Las Meninas” by Picasso. Vivancos begins as he should, respecting the model, and then he converts it, via Michael Praetorius I suppose, leading it into his own sound world, enlarging it and carrying it away from the original model which, however, is never forgotten, as we see in the mechanics and drive of the theme and variations. The final result is a musical miracle. And I don’t say this because it is my favourite pieces, which isn’t the case. Looking at these works from the perspective of personal taste, one would have to talk about eight musical miracles.
I haven’t attempted to analyse the music because I wouldn’t know how to. I have tried to explain, as simply as I can, the hold this music has on me. Luckily, I still have the music to listen to and observe. I cannot express everything I feel; but I know, precisely, that what touches the ineffable is what has enriched me as a person, and will enrich whoever else listens to this music. I’m sure this is why we say that a work of art grows from a debt of love.
The innovative richness of the works by Bernat Vivancos are, I believe, the clearest and most striking proof of the vitality of this new musical Renaissance. His extraordinary talent and his profound spirituality are placed at the service of a process that is the invention of a new language which, in spite of its complexity and modernity, is capable of transmitting to us pure beauty and emotion. Perhaps this is the great mystery of creativity in any true work of art, in one capable of achieving a perfect balance between technique and emotion, between beauty and spirituality, creating a web of new sounds which, becoming our own, will never cease to move us.
Vivancos’ cities of angels. Text by Lasse Thoresen
Bernat Vivancos’ music is like a city of angels: blissful sounds populated by saintly spirits hiding between the notes as birds in a tree. In saying so I do not simply refer to his string orchestra piece of the same name; rather, I think this title may well serve as a motto for all of his vocal music.
Bernat Vivancos’ musical personality is permeated with the impressions that he received as a choir boy and music student at Montserrat – the eldest existing music conservatory in the Western world, and a sacred place for the Catalonian Catholics. The church with its black Madonna, the legends about the foundation of the church and the monastery, the location of the church in a mountain crevice among phallic looking mountain peaks – all this suggests mystery, adoration, devotion, and the freeing of man’s spirit from daily struggle and worry through its ascension into a sphere of heavenly dreams and visions. This atmosphere is embedded in Vivancos’ music, above all in his choral setting of sacred text. For the human voice is the privileged medium in practically all the world’s religions for heightening the sense of the sacred in connection with the recitation of the Holy Words.
Bernat Vivancos being a pious, former choral boy from a musical and highly cultivated family, could have easily contented himself with ending his musical education once he had become an organist, a brilliant pianist and a highly qualified composer in a traditional stylistic idiom. Instead he chose to challenge this safe musical identity by submitting himself to the rigors of modernist composition at the Conservatoire National Supérieur de Musique et de Danse de Paris. The encounter with music based on sound rather than on notes – music that had neither a describable harmony nor a metrical structure – created a tension in the musical personality of this young composer, one that had to be resolved in a synthesis of a new kind. Some of the keys to this synthesis he found during a half-year stay at the Norwegian Academy of Music, as a consequence of which he was eventually able to shape his own, original style of composition. He chose to remain faithful to his spiritual, musical ideals: he continued making music that had harmony as its basis, and cultivating musical expressions of love and praise. Yet he filtered out from contemporary music elements that changed his conception of musical texture and form, and made an original synthesis of new and old.
The young composer’s erudition and sociability made him a natural choice for the job as professor of composition and orchestration when the Escola superior de música de Catalunya was started a few years ago. But at the same time, his musical roots at Montserrat made their claim on him: he was called as the new conductor of the Monastery’s Boys’ Choir in 2007. Every week of the year he appears several times with his choir in the venerable church which is visited by thousands of believers, tourists and music lovers. He has also the privilege to serve as mentor and example for the boys who receive a full music education in the music conservatory of the Monastery.
Bernat’s music has resisted the exclusiveness of elitist modernity while reaping the benefits from his thorough studies of it. Staying loyal to the musical impressions that first shaped his musical personality, he is now in a position to communicate with a really great number of devoted listeners, conveying to them the secrets of the angels that hover above the Holy Mount.
– – – – – – – – – – – –
Bio en français:
Peu de compositeurs aujourd’hui peuvent se prévaloir d’un style et d’une signature artistique aussi personnels et reconnaissables que ceux de Bernat Vivancos.
Né à Barcelone en 1973, sa personnalité musicale s’est profondément forgée durant ses années comme enfant de chœur au millénaire Monastère de Montserrat, où son maître et père spirituel, Ireneu Segarra, lui a laissé, dès son plus jeune âge, une empreinte qui l’accompagnerait toute sa vie.
Issu d’une famille à la riche tradition musicale, il est le neveu du célèbre trompettiste de jazz Josep Maria Farràs et le fils de Josep Maria Vivancos, organiste pendant cinquante-quatre ans dans plusieurs paroisses de Barcelone. Après son passage à Montserrat, il se consacre à l’étude du piano. Aux côtés de son frère Jordi, également musicien et sociologue, il étudie intensément cet instrument auprès de la pédagogue Maria Canals, développant une remarquable activité de concertiste et obtenant les plus hautes distinctions à la fin de ses études. Parallèlement, il étudie le violon pendant six ans avec la prestigieuse professeure lettone Eva Graubin.
C’est au cours de cette période qu’il entreprend des études de composition auprès du compositeur David Padrós, avec lequel il se forme durant huit années et dont il a toujours défendu la valeur artistique. Passionné par cet art, il franchit une étape décisive et, mettant de côté sa carrière de pianiste, s’installe à Paris pendant cinq ans afin d’étudier la composition au Conservatoire National Supérieur de Musique et de Danse. Il y travaille avec Guy Reibel et Frédéric Durieux (composition), Marc-André Dalbavie (orchestration) et Alain Louvier (analyse).
L’année 2000 marque un tournant déterminant dans son parcours. La découverte de la musique du compositeur norvégien Lasse Thoresen le conduit à Oslo pour approfondir ses études de composition, une expérience qui influencera durablement son orientation artistique et son travail futur. À partir de ce moment, le langage de Vivancos intègre des éléments qui confèrent à son œuvre une identité singulière : une musique aux couleurs sonores et texturales d’une grande richesse, où convergent la tradition modale occidentale et une quête de spiritualité fondée sur une pensée harmonique inspirée du courant spectral.
Ces deux dimensions fondamentales reflètent l’influence profonde de la nature dans l’œuvre de Vivancos : la nature comme racine, comme terre, symbole de la tradition, mais aussi comme présence qui se manifeste à travers les propriétés physiques du son. La nature devient ainsi un moyen d’expérimenter une spiritualité fondée sur la gratitude.
De retour à Barcelone, il obtient un poste de professeur de composition et d’orchestration à l’ESMUC – Escola Superior de Música de Catalunya, où, depuis vingt-cinq ans, il a formé plus d’une centaine d’étudiants qui contribuent aujourd’hui activement à la création musicale contemporaine en Catalogne.
Entre 2007 et 2014, il revient à ses origines en étant nommé directeur de l’Escolania de Montserrat. Durant cette période, il mène de nombreuses tournées internationales tout en enrichissant son catalogue d’un important répertoire sacré composé au service du sanctuaire catalan, dans la plus pure tradition du maître de chapelle.
Bernat Vivancos a été compositeur en résidence au Palau de la Música Catalana (2014-2015), où il noue une amitié avec Arvo Pärt, puis compositeur invité à L’Auditori de Barcelone (2021-2022).
Au cours de plus de trente années de carrière, il a développé une vaste production musicale comprenant plus de trois cents œuvres, avec une attention particulière portée à la musique vocale et chorale, sans négliger pour autant un important travail symphonique et de musique de chambre. Son œuvre U (OBC, 2021) ouvre la voie à un langage plus expérimental, riche en textures microtonales, où l’écoute et le culte du son deviennent des éléments centraux de sa démarche créatrice.
En 2011 débute une collaboration particulièrement féconde avec l’un des meilleurs chœurs du monde, le Latvian Radio Choir. Sous la direction de Sigvards Kļava et avec le label Neu Records, il publie Blanc, doublement récompensé par la critique et désigné enregistrement de l’année 2011. En 2016 paraît ensuite Requiem, interprété par les mêmes musiciens.
C’est dans ces œuvres que la musique de Vivancos, avec ses sonorités limpides, ses harmonies extatiques, ses architectures ascendantes et ses éclats de lumière nordique, cherche à réunir foi, sensualité et beauté. Cette collaboration atteint son apogée en 2025 avec la publication de Tenebrae, l’une des œuvres majeures du compositeur, saluée unanimement par la critique après sa création au Festival de Peralada.
Sa curiosité artistique l’a également conduit vers le monde du cinéma avec Somni (Celler de Can Roca, 2013), Tros (Pau Calpe, 2022), Laguna (Šarūnas Bartas, 2025) et, plus récemment, avec la société américaine Imperative Entertainment.
En 2019, il fait une entrée remarquée dans l’univers de la musique populaire grâce à une collaboration emblématique avec la chanteuse Rosalía, dont le projet atteint cinquante millions d’écoutes en un temps record. Par la suite, Bernat Vivancos est sollicité par des figures majeures de la scène internationale telles que Jennifer Lopez (My Party Tour), The Ghost et, plus récemment, la chanteuse Emika (Fountain).
Même dans ces collaborations, Vivancos demeure fidèle à son propre langage musical, établissant un dialogue singulier entre deux univers qui pourraient sembler opposés.
Fidèle à ses origines et désireux de rendre la spiritualité musicale accessible au plus grand nombre, il crée en 2025 la plateforme numérique Ora et Honora (www.oraethonora.cat), un recueil de chants, psaumes et pièces liturgiques destiné à offrir au public une musique sincère et authentique au service de la prière et de la contemplation.
Ayant franchi le cap de la cinquantaine, Bernat Vivancos est aujourd’hui l’un des compositeurs les plus demandés et les plus interprétés sur la scène internationale. Sa musique a été jouée sur les quatre continents par certains des ensembles et chœurs les plus prestigieux d’Europe et des États-Unis.
Bernat Vivancos est marié à la psychologue Susanna Garcia depuis 2007 et est le père de ses deux plus grandes symphonies : Arnau (2009) et Oriol (2010).

Pocs compositors poden presumir, avui en dia, d’un estil i d’un segell creatiu tan personal i inconfusible com el de Bernat Vivancos.
Nascut a Barcelona l’any 1973, la seva personalitat musical ha estat impregnada durant els seus anys d’escolà al mil·lenari Monestir de Montserrat, on el seu mestre i pare espiritual, Ireneu Segarra, li va deixar, de nen, una empremta que l’acompanyaria tota la vida.
Fill d’una família de vasta tradició musical, nebot del cèlebre trompetista de jazz Josep Maria Farràs i fill de Josep Maria Vivancos, organista durant cinquanta-quatre anys a diverses parròquies de Barcelona, s’aboca, després del seu pas per Montserrat, a l’estudi del piano. Juntament amb el seu germà Jordi, també músic i sociòleg, estudia intensament aquest instrument amb la pedagoga Maria Canals, desenvolupant una notable activitat concertística com a pianista i obtenint Matrícula d’Honor en el desè curs de carrera. Paral·lelament, estudia violí durant sis anys amb la prestigiosa professora letona Eva Graubin.
És durant aquest període que s’inicia en els estudis de composició amb el compositor David Padrós, amb qui es forma durant vuit anys i de qui sempre ha reivindicat la vàlua. Enamorat d’aquest ofici, fa un salt decisiu i, aparcant la seva activitat pianística, es trasllada durant cinc anys a París per estudiar composició al Conservatoire National Supérieur de Musique et de Danse de la mateixa ciutat amb els professors Guy Reibel i Frédéric Durieux (composició), Marc-André Dalbavie (orquestració) i Alain Louvier (anàlisi).
L’any 2000, però, esdevé un moment determinant en la seva trajectòria: descobreix la música del compositor noruec Lasse Thoresen i es trasllada a Oslo per ampliar-hi els estudis de composició, fet que marcarà les seves orientacions musicals i el seu futur treball. A partir d’aleshores, l’estil de Vivancos incorpora elements que converteixen la seva producció en una proposta única: una música d’una rica coloració sonora i textural, on convergeixen la música modal de tradició occidental i la recerca d’una espiritualitat basada en una harmonicitat d’inspiració espectral.
Aquests dos aspectes fonamentals representen la forta influència de la natura en l’obra de Vivancos: la natura com a arrel, com a terra, símbol de la tradició, però també com a presència que es manifesta invariablement en les propietats físiques del so. La natura com a eina per experimentar una espiritualitat que vol ser gratitud.
De retorn a Barcelona, guanya una plaça de professor de composició i d’orquestració a l’ESMUC – Escola Superior de Música de Catalunya, on, durant els darrers vint-i-cinc anys, ha tingut més d’un centenar d’alumnes que avui forgen el panorama de la creació musical catalana.
Entre el 2007 i el 2014 torna als orígens i és nomenat director de l’Escolania de Montserrat, realitzant gires de concerts arreu del món i ampliant el seu catàleg amb un repertori sacre al servei del santuari català, al més pur estil de maître de chapelle.
Bernat Vivancos ha estat compositor resident al Palau de la Música Catalana (2014-2015), on fa amistat amb Arvo Pärt, i posteriorment compositor convidat a L’Auditori de Barcelona (2021-2022).
En aquests trenta anys de carrera, cultiva una vasta producció musical de més de tres-centes obres, amb una dedicació especial a la música vocal i coral, sense oblidar un extens treball simfònic i de música de cambra. La seva obra U (OBC, 2021) obre el camí cap a una música més experimental i rica en textures microtonals, on l’escolta i el culte pel so esdevenen un gran atractiu per al compositor.
L’any 2011 inicia el que seria una fecunda col·laboració amb un dels millors cors del món, el Latvian Radio Choir, amb qui, sota la direcció de Sigvards Kļava i amb el segell Neu Records, publica Blanc, disc doblement premiat per la crítica com a millor enregistrament de l’any 2011. Posteriorment, el 2016, surt a la llum Requiem, amb els mateixos intèrprets.
És aquí on la música de Vivancos, de sonoritats límpides i harmonies extàtiques, d’arquitectures ascendents i esclats de lluminositat nòrdica, vol agermanar fe, sensualitat i bellesa. Aquesta col·laboració culmina l’any 2025 amb la publicació de Tenebrae, una de les obres cabdals del compositor, rebuda amb entusiasme per la crítica després de la seva estrena al Festival de Peralada.
La seva inquietud musical l’ha portat també al món del cinema amb Somni (Celler de Can Roca, 2013), Tros (Pau Calpe, 2022), Laguna (Šarūnas Bartas, 2025) i, més recentment, amb la productora nord-americana Imperative Entertainment.
L’any 2019 entra en escena en l’àmbit del pop de manera espectacular amb una icònica col·laboració amb la cantant Rosalía, on, en un temps rècord, el seu treball aconsegueix cinquanta milions de reproduccions. Tot seguit, Bernat Vivancos és sol·licitat per figures destacades de la música popular internacional com Jennifer Lopez (My Party Tour), The Ghost i, recentment, la cantant Emika (Fountain).
També en aquestes col·laboracions, Vivancos es manté fidel al seu llenguatge, establint un diàleg únic entre dos mons aparentment oposats.
Fidel als seus orígens i compromès a fer arribar l’espiritualitat musical a tothom, crea l’any 2025 la plataforma digital Ora et honora (www.oraethonora.cat), un recull de càntics, salms i cants íntims per a la litúrgia, amb la voluntat de posar a disposició del públic una música honesta i sincera destinada a la pregària i la contemplació.
Passat el llindar dels cinquanta anys, Bernat Vivancos és un dels compositors més sol·licitats i interpretats de l’escena internacional. La seva música ha estat interpretada als quatre continents per alguns dels cors i formacions més prestigiosos d’Europa i dels Estats Units.
Bernat Vivancos està casat amb la psicòloga Susanna Garcia des de l’any 2007 i és pare de les seves dues grans simfonies: l’Arnau (2009) i l’Oriol (2010).
Un nou renaixement musical. Jordi Savall
És certament força inhabitual o inesperat, que un músic especialitzat en els repertoris històrics anteriors al 1800, es posi a escriure per parlar del treball creatiu d’un jove compositor del nostre temps. Vaig descobrir la música del Bernat Vivancos, primerament gràcies al seus dos magnífics CDs “Blanc”, amb obres corals interpretades per el Latvian Radio Choir, (que hem va passar l’any passat l’amic Lluís Vilamajó), i fa uns mesos, exactament el 6 de març passat, vaig tenir la sort de poder conèixer-lo personalment, i d’escoltar en viu algunes de les seves remarcables composicions, a l’ocasió del memorable concert que es va fer a la Basílica Santa Maria del Pi de Barcelona, en homenatge a l’amic i admirat compositor Arvo Pärt (que aquest any ha complert els 80 anys). (…)
Afortunadament, gràcies a aquest complex procés històric de descobertes i de creació, de recuperació i, finalment, també de reconeixement del valor intemporal de cada obra d’art, veiem que avui dia un millor coneixement d’un patrimoni musical mil·lenari actua com element inspirador i revitalitzador en el camp de la creació musical contemporània, amb l’amplia incorporació creativa de nous compositors actuals dins d’aquest veritable nou Renaixement musical que estem vivint en aquest segle XXI.
La riquesa innovadora de les obres d’En Bernat Vivancos, crec que són la prova més clara i contundent de la vitalitat d’aquest nou Renaixement musical. El seu extraordinari talent i la seva profunda espiritualitat es posen al servei d’un procés d’invenció d’un nou llenguatge que, malgrat la seva complexitat i modernitat, és capaç de transmetre’ns bellesa i emoció en estat pur. Potser aquest és el gran misteri de la creació en tota obra d’art vertadera, la que és capaç d’assolir un equilibri perfecte entre tècnica i emoció, entre bellesa i espiritualitat, creant així un teixit de sons nous que, al esdevenir propers, mai deixaran d’emocionar-nos.
Paràfrasis i mircales. Jaume Cabré
M’imagino aquestes vuit obres com una llarga meditació sobre els temes musicals i literaris presents en la vida del Monestir des de la perspectiva del músic que hi ha viscut, hi ha treballat i, probablement, hi ha compost.Les vuit obres són una mena de paràfrasis de cants litúrgics o si més no religiosos; l’origen d’aquests cants, abans de passar per la mà de Vivancos, són coneguts; i això els confereix l’interès de veure com l’autor parafrasseja, varia, deforma, exalta la música que estima i la fa seva i em deixa amb la boca oberta pel resultat final. De vegades és una cascada inesperada de sons, de vegades la lleugera dissonància del toc sorprenent d’una campana o l’orgue que ataca de manera imprevista… El resultat resplendeix i es transforma en un paisatge interior de sons que ens enriqueix i ens obliga a repensar-ho tot. Tot? Potser exagero: només em refereixo a la vida…
Del que he sentit en diria paràfrasis per a veu, orgue, sorpresa, campana i Vivancos. No és cap broma; per poc que sapiguem parar l’orella, intuirem que l’autor s’amaga –o potser es dóna a conèixer—en l’estil. Com s’esdevé en la literatura. I a més, com a regal d’estil, totes les peces ens ofereixen al·lusions musicals que ens obliguen a fer viatges mentals personals mentre escoltem.La deliciosa cançó popular alemanya Es ist ein Ros entsprungen (Ha florit una rosa) que es refe- reix al naixement de Jesús, es transforma, penso, en una troballa musical. No sé si dic un disbarat, però en sentir-la per tercer o quart cop, m’ha vingut al cap una imatge plàstica: l’obra de Bernat Vivancos fa el mateix paper que “Las meninas” de Picasso. Vivancos comença fent bondat, respectant el model, i el va reconvertint, suposo que via Michael Praetorius, cap al seu univers sonor engrandint-se i allunyant-se del model original sense deixar de recordar-lo com s’esdevé en la mecànica i la intencionalitat del tema i variacions. El resultat final és un miracle musical. I no ho dic perquè sigui la peça que m’hagi agradat més, que no és el cas. Si ho mirés amb aquest paràmetre de gust personal, hauria de parlar de vuit miracles musicals.
No he pretès fer cap anàlisi perquè no en sé. He tractat d’explicar, prou debades, per què aquesta música m’atrau fatalment. Per sort, em queda la música per continuar escoltant-la i ob- servant-la. No puc expressar tot el que sento; però precisament sé que allò que ronda l’inefable és el que m’ha enriquit com a persona i enriquirà a qui l’escolti. De ben segur que és per això que diem que l’obra d’art prové d’un deute d’amor.
Les ciutats dels àngels de Vivancos. Lasse Thoresen
La música de Bernat Vivancos és com una ciutat d’àngels: sons beatífics poblats d’esperits benaurats ocults entre les notes com ocells a la fronda d’un arbre. Amb això no em refereixo tan sols a la peça per a orquestra de corda que porta el títol de La ciutat dels àngels; vull dir, més aviat, que aquest títol podria servir de divisa per a tota la seva música vocal.
La personalitat musical de Bernat Vivancos està impregnada de les impressions rebudes durant els seus temps d’escolà i estudiant de música a Montserrat —el conservatori de música més antic del món occidental, i un lloc sagrat per als catòlics catalans. La basílica, amb la Marededéu morena, les llegendes relatives a la fundació de l’església i del monestir, la situació del santuari en una anfractuositat de la muntanya entre roques d’aparença fàl·lica… tot plegat suggereix misteri, adoració, devoció, i l’alliberament de l’esperit de les bregues i els maldecaps de la vida diària per mitjà de l’ascensió a una esfera de somnis i visions celestials. Aquesta atmosfera penetra tota la música de Vivancos, i molt en particular les composicions corals sobre textos sagrats. Perquè la veu humana és, per a pràcticament totes les religions del món, el mitjà privilegiat per enaltir el sentiment del sagrat a través de la recitació de la Paraula sacrosanta.
El fet que Bernat Vivancos sigui un home devot, exescolà i fill d’una família profundament musical i cultivada, el podia haver temptat a donar-se per satisfet amb la formació musical rebuda, un cop esdevingut organista brillant i compositor expert de llenguatge tradicional. En lloc d’això, va preferir posar a prova aquesta identitat musical tan ferma i segura i sotmetre’s als rigors de la composició modernista al Conservatoire national supérieur de musique et de danse de París. El contacte amb una música basada en el so més que no pas en les notes —una música que no tenia ni una harmonia ni una estructura mètrica descriptibles— va crear una tensió en la personalitat musical d’aquest jove compositor que havia d’acabar resolent-se en una síntesi nova. Algunes de les claus d’aquesta síntesi les va trobar durant una estada de mig any a l’Acadèmia de Música Noruega, a conseqüència de la qual va esdevenir capaç de modelar un estil compositiu propi i original. Va decidir romandre fidel als seus ideals espirituals i musicals: va continuar fent música de base harmònica i cultivant expressions musicals d’amor i lloança, però infonent-hi alhora elements de la música contemporània que van canviar la seva concepció de la textura i la forma musicals, i d’aquesta manera va aconseguir una síntesi original del nou i el vell.
L’erudició i la sociabilitat del jove compositor en van fer el candidat natural per a la plaça de professor d’orquestració quan es va fundar l’Escola Superior de Música de Catalunya, uns quants anys enrere. Però al mateix temps, les seves arrels musicals montserratines el van reclamar: l’any 2007 va accedir a dirigir l’Escolania del monestir. Així, cada setmana, al llarg de tot l’any, compareix diversos cops amb la seva escolania a la basílica, visitada per milers de creients, turistes i amants de la música. Té alhora el privilegi d’exercir de mentor i exemple dels nois que reben educació musical al conservatori del monestir.
La música d’en Bernat ha resistit l’exclusivitat del modernisme elitista alhora que, a través d’un estudi aprofundit, en rebia els beneficis. Mantenint-se fidel a les impressions musicals que van conformar la seva personalitat, es troba ara en la posició de comunicar-se amb un nombre realment important d’oients devots i de revelar-los els secrets dels àngels que sobrevolen la Muntanya Santa.
(Traducció de Miquel Desclot)
– – – – – – – – – – – –
Bio en castellano:
Pocos compositores pueden presumir hoy en día de un estilo y de un sello creativo tan personal e inconfundible como el de Bernat Vivancos.
Nacido en Barcelona en 1973, su personalidad musical quedó profundamente impregnada durante sus años como escolán en el milenario Monasterio de Montserrat, donde su maestro y padre espiritual, Ireneu Segarra, dejó en él, siendo todavía un niño, una huella que lo acompañaría toda la vida.
Hijo de una familia de vasta tradición musical, sobrino del célebre trompetista de jazz Josep Maria Farràs e hijo de Josep Maria Vivancos, organista durante cincuenta y cuatro años en diversas parroquias de Barcelona, se entrega, tras su paso por Montserrat, al estudio del piano. Junto a su hermano Jordi, también músico y sociólogo, estudia intensamente este instrumento con la pedagoga Maria Canals, desarrollando una notable actividad concertística como pianista y obteniendo Matrícula de Honor en el décimo curso de carrera. Paralelamente, estudia violín durante seis años con la prestigiosa profesora letona Eva Graubin.
Es durante este período cuando inicia sus estudios de composición con el compositor David Padrós, con quien se forma durante ocho años y cuya valía siempre ha reivindicado. Enamorado de este oficio, da un paso decisivo y, dejando de lado su actividad pianística, se traslada durante cinco años a París para estudiar composición en el Conservatoire National Supérieur de Musique et de Danse de la capital francesa con los profesores Guy Reibel y Frédéric Durieux (composición), Marc-André Dalbavie (orquestación) y Alain Louvier (análisis).
El año 2000 supone, sin embargo, un momento decisivo en su trayectoria: descubre la música del compositor noruego Lasse Thoresen y se traslada a Oslo para ampliar allí sus estudios de composición, una experiencia que marcará profundamente sus orientaciones musicales y su trabajo futuro. A partir de entonces, el estilo de Vivancos incorpora elementos que convierten su producción en una propuesta única: una música de rica coloración sonora y textural, en la que convergen la música modal de tradición occidental y la búsqueda de una espiritualidad basada en una harmonicidad de inspiración espectral.
Estos dos aspectos fundamentales representan la poderosa influencia de la naturaleza en la obra de Vivancos: la naturaleza como raíz, como tierra, símbolo de la tradición, pero también como presencia que se manifiesta invariablemente en las propiedades físicas del sonido. La naturaleza como herramienta para experimentar una espiritualidad que quiere ser gratitud.
De regreso a Barcelona, obtiene una plaza como profesor de composición y orquestación en la ESMUC – Escola Superior de Música de Catalunya, donde, durante los últimos veinticinco años, ha tenido más de un centenar de alumnos que hoy configuran el panorama de la creación musical catalana.
Entre 2007 y 2014 vuelve a sus orígenes y es nombrado director de la Escolanía de Montserrat, realizando giras de conciertos por todo el mundo y ampliando su catálogo con un repertorio sacro al servicio del santuario catalán, en el más puro estilo de maître de chapelle.
Bernat Vivancos ha sido compositor residente del Palau de la Música Catalana (2014-2015), donde entabla amistad con Arvo Pärt, y posteriormente compositor invitado de L’Auditori de Barcelona (2021-2022).
A lo largo de estos treinta años de carrera, ha desarrollado una vasta producción musical de más de trescientas obras, con una dedicación especial a la música vocal y coral, sin descuidar un amplio trabajo sinfónico y de música de cámara. Su obra U (OBC, 2021) abre el camino hacia una música más experimental y rica en texturas microtonales, donde la escucha y el culto al sonido se convierten en un gran atractivo para el compositor.
En 2011 inicia lo que sería una fecunda colaboración con uno de los mejores coros del mundo, el Latvian Radio Choir, con quien, bajo la dirección de Sigvards Kļava y con el sello Neu Records, publica Blanc, disco doblemente premiado por la crítica como mejor grabación del año 2011. Posteriormente, en 2016, ve la luz Requiem, interpretado por los mismos músicos.
Es aquí donde la música de Vivancos, de sonoridades límpidas y armonías extáticas, de arquitecturas ascendentes y estallidos de luminosidad nórdica, busca hermanar fe, sensualidad y belleza. Esta colaboración culmina en 2025 con la publicación de Tenebrae, una de las obras capitales del compositor, recibida con entusiasmo por la crítica tras su estreno en el Festival de Peralada.
Su inquietud musical lo ha llevado también al mundo del cine con Somni (Celler de Can Roca, 2013), Tros (Pau Calpe, 2022), Laguna (Šarūnas Bartas, 2025) y, más recientemente, con la productora estadounidense Imperative Entertainment.
En 2019 entra en el ámbito del pop de manera espectacular con una icónica colaboración junto a la cantante Rosalía, cuyo trabajo alcanza cincuenta millones de reproducciones en un tiempo récord. A continuación, Bernat Vivancos es solicitado por destacadas figuras de la música popular internacional como Jennifer Lopez (My Party Tour), The Ghost y, más recientemente, la cantante Emika (Fountain).
También en estas colaboraciones, Vivancos permanece fiel a su propio lenguaje, estableciendo un diálogo singular entre dos mundos aparentemente opuestos.
Fiel a sus orígenes y comprometido con acercar la espiritualidad musical a todo el mundo, crea en 2025 la plataforma digital Ora et honora (www.oraethonora.cat), una recopilación de cánticos, salmos y cantos íntimos para la liturgia, con la voluntad de poner a disposición del público una música honesta y sincera destinada a la oración y la contemplación.
Superado el umbral de los cincuenta años, Bernat Vivancos es uno de los compositores más solicitados e interpretados de la escena internacional. Su música ha sido interpretada en los cuatro continentes por algunos de los coros y formaciones más prestigiosos de Europa y Estados Unidos.
Bernat Vivancos está casado con la psicóloga Susanna Garcia desde 2007 y es padre de sus dos grandes sinfonías: Arnau (2009) y Oriol (2010).