Escolania de Montserrat
Capella de Música de Montserrat, BCN Barcelona Metall Quintet
Bernat Vivancos, conductor · Mercè Sanchís, organ
CD | DAM 5023
© Discos Abadia de Montserrat, 2014
Tracks
1. Ave Maria de Schubert. 06:40
2. Ave Maria de Bach. 08:31
3. Fundamenta eius. 04:09
4. Salve Regina. 10:01
5. Salve “Cantantibus Organis”. 12:55
6. Welcome. 07:08
7. Es ist ein Ros entsprungen. 08:03
8. Santa Nit. 09:35
Album Paraphrase and miracles by Jaume Cabré
I think of these eight works as a long meditation on musical and literary themes that are part of the life of the monastery, from the perspective of a musician who has lived, worked and, probably, composed there.
These eight works are a kind of paraphrasing of liturgical, or simply religious, chants and songs. The original works, before passing through the hands of Bernat Vivancos, are well known, and this confers on them the interest of seeing how the author paraphrases, varies, deforms and celebrates the music that he loves, and makes it his own; the final result is breathtaking. Sometimes it is an unexpected cascade of sounds, sometimes the slight dissonance of a surprising bell, or the organ which attacks unexpectedly… The result shines and transforms itself into an inner landscape of sounds which enriches us and obliges us to rethink everything. Everything? Perhaps I exaggerate: I refer only to life…
From what I have heard, I would say paraphrase for voice, organ, surprise, bell and Vivancos. It’s not a joke; if we stop to listen, we can feel that the author is hidden – or makes himself known, perhaps – in the style. As happens in literature. And furthermore, as a gift of his style, all the pieces offer us musical allusions, requiring us to take personal, imaginary journeys as we listen.
The delicious traditional German song Es ist ein Ros entsprungen (A rose has sprung up; also known in English as «Lo, How a Rose E’er Blooming» or «A Spotless Rose») which refers to the birth of Jesus, becomes, I think, a musical discovery. I don’t know if it’s nonsense to say this, but listening to the piece for the third or fourth time, a physical image came to mind: Bernat Vivancos’s music works in the same way as “Las Meninas” by Picasso.
Vivancos begins as he should, respecting the model, and then he converts it, via Michael Praetorius I suppose, leading it into his own sound world, enlarging it and carrying it away from the original model which, however, is never forgotten, as we see in the mechanics and drive of the theme and variations. The final result is a musical miracle. And I don’t say this because it is my favourite pieces, which isn’t the case. Looking at these works from the perspective of personal taste, one would have to talk about eight musical miracles.
I haven’t attempted to analyse the music because I wouldn’t know how to. I have tried to explain, as simply as I can, the hold this music has on me. Luckily, I still have the music to listen to and observe. I cannot express everything I feel; but I know, precisely, that what touches the ineffable is what has enriched me as a person, and will enrich whoever else listens to this music. I’m sure this is why we say that a work of art grows from a debt of love.
Jaume Cabré
Paràfrasis i mircales. Jaume Cabré
M’imagino aquestes vuit obres com una llarga meditació sobre els temes musicals i literaris presents en la vida del Monestir des de la perspectiva del músic que hi ha viscut, hi ha treballat i, probablement, hi ha compost.Les vuit obres són una mena de paràfrasis de cants litúrgics o si més no religiosos; l’origen d’aquests cants, abans de passar per la mà de Vivancos, són coneguts; i això els confereix l’interès de veure com l’autor parafrasseja, varia, deforma, exalta la música que estima i la fa seva i em deixa amb la boca oberta pel resultat final.
De vegades és una cascada inesperada de sons, de vegades la lleugera dissonància del toc sorprenent d’una campana o l’orgue que ataca de manera imprevista… El resultat resplendeix i es transforma en un paisatge interior de sons que ens enriqueix i ens obliga a repensar-ho tot. Tot? Potser exagero: només em refereixo a la vida…
Del que he sentit en diria paràfrasis per a veu, orgue, sorpresa, campana i Vivancos. No és cap broma; per poc que sapiguem parar l’orella, intuirem que l’autor s’amaga –o potser es dóna a conèixer—en l’estil. Com s’esdevé en la literatura. I a més, com a regal d’estil, totes les peces ens ofereixen al·lusions musicals que ens obliguen a fer viatges mentals personals mentre escoltem.
La deliciosa cançó popular alemanya Es ist ein Ros entsprungen (Ha florit una rosa) que es refe- reix al naixement de Jesús, es transforma, penso, en una troballa musical. No sé si dic un disbarat, però en sentir-la per tercer o quart cop, m’ha vingut al cap una imatge plàstica: l’obra de Bernat Vivancos fa el mateix paper que “Las meninas” de Picasso. Vivancos comença fent bondat, respectant el model, i el va reconvertint, suposo que via Michael Praetorius, cap al seu univers sonor engrandint-se i allunyant-se del model original sense deixar de recordar-lo com s’esdevé en la mecànica i la intencionalitat del tema i variacions. El resultat final és un miracle musical. I no ho dic perquè sigui la peça que m’hagi agradat més, que no és el cas. Si ho mirés amb aquest paràmetre de gust personal, hauria de parlar de vuit miracles musicals.
No he pretès fer cap anàlisi perquè no en sé. He tractat d’explicar, prou debades, per què aquesta música m’atrau fatalment. Per sort, em queda la música per continuar escoltant-la i ob- servant-la. No puc expressar tot el que sento; però precisament sé que allò que ronda l’inefable és el que m’ha enriquit com a persona i enriquirà a qui l’escolti. De ben segur que és per això que diem que l’obra d’art prové d’un deute d’amor.
La recerca de la Bellesa
«La bellesa, entesa i vista de manera polièdrica, ha d’existir: bellesa agradable –o no!-, colorista, senzilla, austera, àrida, rebel, … del color que sigui, però bellesa.». Amb aquesta declaració d’intencions signada per Bernat Vivancos l’any 2012 es constata una ferma voluntat d’expressar-se mitjançant una obra comunicativa, clara i profunda, en què l’ofici del compositor -sense prejudicis i lliure d’especulacions intel·lectuals- resta al servei de la recerca del Sublim.
Obrir els ulls i deixar-se acaronar per l’Ave Maria de Schubert és descobrir l’efecte de l’harmonia en mode menor que, després de la sorpresa generada pel trencament de l’expectativa inicial, es converteix en delectació per la inesperada qualitat expressiva que pren la melodia. La innocència madura i una actitud lúdica revelen l’origen de la composició: “La vaig escriure per al meu casament… i me la vaig trobar feta”, diu el compositor amb un somriure juganer -manifest de la fascinació i naturalitat pels misteris de la creativitat- que fa del diàleg una ocasió per a compartir amb atenció, afabilitat, respecte per la feina dels altres i un sentit de l’humor certament lluminós i divertit.
Cloure els ulls i submergir-se en el reelaborat Ave Maria de Bach es transforma en una experiència que evoca una arrelada devoció mariana i recrea l’ambient de silenci fecund i creatiu en què l’autor -arrecerat davant la llar de foc a la casa familiar de pedra d’un poble del Prepirineu- es retira per escriure. El contrast de textures entre les exigents línies vocals infinites dels cantaires, la disposició arpegiada de l’orgue en forma de delay, i els espectres que s’eleven verticalment, modelen una obra transparent i amarada de serenitat.
Estimar és conèixer. La doble experiència, primer com a escolà i posteriorment com a director, fa d’en Bernat un compositor que coneix l’Escolania des de la saviesa -entesa com a sapere, assaborir, paladejar, apreciar-, una fruïció que el condueix a estimar profundament la institució. N’és testimoni Fundamenta eius -escrita per a la celebració de la dedicació de la Basílica-, que desprèn un suau perfum, corprès per la muntanya de Montserrat.
Poderosos acords a càrrec de l’orgue, modalitat no exempta de tints espectrals, un concís solo per a soprano molt cromàtic i d’extrema dificultat vocal -que el solista resol amb la convicció i seguretat que atorga una sòlida educació musical-, i concisió formal defineixen aquesta breu perla del nou repertori montserratí que parla de tu a tu amb l’obra del P. Àngel Rodamilans, de qui Vivancos esdevé entusiasta admirador i divulgador.
La dedicatòria al P. Ireneu Segarra -confessada veneració pel mestratge rebut- encapçala la partitura de la Salve Regina. Amb un acompanyament de dues trompetes, quatre trombons i orgue, l’obra s’inicia majestuosament amb una frase caracteritzada per l’interval de quarta augmentada, que dóna pas a un tractament ric en recursos: el cantabile de l’Ad te, la delicadesa de l’Et Iesum, i els interludis ferotges instrumentals. Encisa, però, la secció final amb una interessantíssima proliferació de ressonàncies, camp d’investigació que ha configurat un estil propi basat en la idea de temps circular, les textures magmàtiques i la localització i moviment del so.
La benedicció celebrada el mes de març de 2010 del nou i magnífic orgue de la Basílica va comptar amb l’estrena de la Salve Montserratina Cantantibus organis, peça que s’inclou en l’enregistrament, amb seccions de mètrica lliure, una contundent part instrumental brillantment executada per l’organista Mercè Sanchís, uns salvatges clústers finals que encripten el bordó Do4 dedicat al P. Cassià M. Just i unes campanes tubulars que obren i tanquen la Salve, en la qual els oients atents podran percebre reminiscències del Virolai que l’Escolania entona cada dia a la Mare de Déu fent les delícies dels milers de pelegrins provinents d’arreu del món.
Un gest vital molt valuós i poc freqüent distingeix en Bernat: la capacitat d’escoltar. Ja sigui en una conversa, en un assaig, a la seva taula de treball, dirigint el cor o en les variades situacions de la vida quotidiana, manté un estat d’alerta que s’impregna i nodreix de tot allò que l’envolta i que, amb un ofici impecable, fruit dels seus estudis de composició a París amb Guy Reibel i a Oslo amb Lasse Thoresen, aboca de forma refinada i precisa en les seves obres. Alhora, com a autèntic kapellmeister, transmet als escolans el valor del silenci i l’audició acurada. D’aquest esperit d’obertura vers els altres neix Welcome, peça concebuda especialment com a pòrtic de programa dels concerts que ofereix l’Escolania. La foscor i la quietud deixen pas a la llum i a la bellesa sonora, escena realçada per la tendresa que emana de la concentració dels nois encenent els ciris mentre canten el clúster de benvinguda.
La policoralitat practicada des de l’òptica particular d’en Bernat és una destacable aportació al repertori coral contemporani, i es reflecteix en la versió per a 12 veus, conjunt de metalls i orgue d’Es ist ein Ros entsprungen de Michael Praetorius. A la part central, un cànon quàdruple elabora superposicions melòdiques de caràcter ressonant que neixen i es fonen orgànicament en el baix. L’harmonia resultant, sense perdre mai el referent original de l’autor alemany i enriquida pels retards en les entrades de cada veu, construeix una atmosfera de suggerent ambigüitat sonora.
El disc compacte -que conclou amb la nadala Santa nit, arranjada per a una pluralitat d’idiomes- excel·leix com a joia de l’enregistrament: microfonia d’alta gamma que permet una presa hiperrealista del so, mescla natural a l’aire, i estudi metòdic de la disposició del cor i dels instruments en l’espai. Aquesta filosofia convida a capbussar-se en l’oceà de sons de la música de Bernat Vivancos i de les captivadores veus de l’Escolania tot copsant l’experiència de l’audició des de l’arrel, arreplegant a l’oient en aquella condició que T.S. Eliot descriu com “el moment dins i fora del temps”, i perseguint la finalitat del disc que Montserrat irradia com a preciosa font: la Bellesa.
Ramon Humet, compositor
Works The Search for Beauty by Ramon Humet
“Beauty, understood and seen as something multi-faceted, must exist: beauty that is pleasant -or not!-, colourful, simple, austere, arid, rebellious, … of whatever kind, but beauty”. With this declaration of intentions in 2012, Bernat Vivancos stated his firm desire to express himself by means of music that is communicative, clear and profound, in which the composer’s occupation – unlimited by prejudices and free of intellectual conjectures – is at the service of the search for the Sublime.
To open one’s eyes and let oneself be caressed by Schubert’s Ave Maria is to discover the effect of harmony in the minor key which, after the surprise of the initial disruption of expectations, becomes delectable in the unexpected expressive quality of the melody. Mature innocence and a playful attitude disclose the origin of this composition: “I wrote it for my wedding… I found it ready made”, says the composer with a grin – proof of his fascination for, and natural acceptance of, the mysteries of creativity. This attitude turns our conversation into an opportunity for sharing; with attention, affability respect for the work of others, and a sense of humour which is bright and funny.
To close one’s eyes and submerge oneself in the reworked Ave Maria by Bach becomes an experience that evokes a deep-rooted devotion to Maria, and recreates the atmosphere of fertile, creative silence to which the composer retires – sheltered beside the fireplace of his family’s stone-built house in a village in the foothills of the Pyrenees – in order to write. The contrast of textures between the demanding unending vocal lines of the cantors, the arrangement in arpeggios of the organ in form of delay, and the spectrums which rise vertically, make up a transparent work steeped in serenity.
Loving is knowing. Bernat’s double experience of Montserrat, first as a choral scholar and later as director, makes him a composer who knows the Escolania Choir from a point of wisdom (‘saviesa’, in Catalan) – understood as ‘sapere’, to savour, to taste, to appreciate -, true enjoyment which has led to his deep love for this institution. Witness to this is Fundamenta eius – written for the celebration of the dedication of the Basilica – which emits a gentle fragrance, full of enchantment with the mountain of Montserrat. Powerful chords given to the organ that use modes not exempt from suggestions of spectralism, a concise soprano solo which is highly chromatic and extremely difficult – resolved by the soloist with the conviction and confidence provided by a solid musical education -, and formal conciseness define this small pearl of Montserrat’s recent repertoire, a piece in dialogue with the work of Fr. Àngel Rodamilans of whom Vivancos has become an enthusiastic admirer and champion.
A dedication to Fr. Ireneu Segarra – venerated for his teachings – heads the score of Salve Regina. With an accompaniment for two trumpets, four trombones and organ, the work begins majestically with a phrase characterised by an augmented fourth interval, which gives way to a treatment employing a wealth of resources: the cantabile of the Ad te, the delicacy of the Et Iesum, and the ferocious instrumental interludes. The final section, however, is especially captivating with a fascinating proliferation of resonances; a field of research which has led to a personal style based on the idea of circular time, magmatic textures and the placing and movement of sound.
The blessing of the Basilica’s new and magnificent organ, celebrated in March 2010, was the occasion for the first performance of the Montserrat Salve Cantantibus organis, included in the recording. It contains free rhythm sections, an impressive instrumental section brilliantly performed by the organist Mercè Sanchis, wild final clusters which encode the C4 bourdon dedicated to Fr. Cassià M. Just, and tubular bells which open and close the Salve; a piece in which attentive listeners may perceive reminiscences of El Virolai which the Escolania sings each day to the Mother of God, much to the delight of thousands of pilgrims from around the world.
Bernat is distinguished by a valuable and rare feature: the ability to listen. Whether in a conversation or rehearsal, at his work table, directing the choir, or in any of the varied situations of everyday life, he is in a state of alertness impregnated and nourished by all that surrounds him and which – thanks to his impeccable craftmanship, the fruit of composition studies with Guy Reibel in Paris and Lasse Thoresen in Oslo – flows, refined and precise, into his works. Now, like a true kapellmeister, he transmits the value of silence and accurate listening to the children of the choir. Out of this spirit of openness towards others comes Welcome, conceived specifically as the entrance piece for the concert programmes offered by the Escolania. Darkness and stillnes give way to light and beauty in sound, a scene heightened by the tenderness that emanates from the children’s concentration as they light their candles while singing the welcome cluster.
Bernat’s particular polychoral practice offers an outstanding addition to the contemporary choral repertoire, and is reflected in the version for 12 voices, metal ensemble and organ in Es ist ein Ros entsprungen by Michael Praetorius. In the central section, a four-part canon develops melodic superimpositons, resonant in nature, which emerge from and fuse organically in the bass. The resulting harmony, while never losing touch with the original reference of the German composer’s work and enriched by delays in the entrances of each voice, builds an atmosphere of suggestive musical ambiguity.
The compact disc – which concludes with the carol Santa nit, arranged for several languages – excels as a jewel of quality recording: top-class microphones which permit the hyper-realistic recording of sound, natural mixing in real time, and a methodical study of the positioning of choir and instruments in the space. This philosophy invites one to plunge into the ocean of sounds that is the music of Bernat Vivancos and the Escolania’s captivating voices. At the same time, the experience of listening is apprehended at its most essential, so that the listener is enveloped in that condition which T. S. Eliot describes as “the moment in and out of time”, while the CD’s objective, which Monserrat itself irradiates as a precious source, is never forgotten: Beauty.
Ramon Humet, composer
